Minority Report, el futur de la publicitat

Washington, any 2054. John Anderton (Tom Cruise) fa un volt pel metro i desenes de pantalles de LED el saluden pel seu nom i cognoms, després d’haver-lo identificat a través de l’iris amb una càmera, i li ofereixen tot tipus de productes.



L’any 2002 Steven Spielberg va dirigir Minority Report, un film futurista que reflectia el futur (cada cop més a prop) de la publicitat: personlitzada i a la carta.

La veritat és que ara se’ns fa impensable pensar que algun dia entrarem en un centre comercial i algú ens podrà detectar i oferir-nos tot tipus de productes adequats a la nostra raça, sexe o estat d’ànim. Però el cert és que, salvant les distàncies amb la ficció i sense arribar a personalitzar amb noms i cognoms, la tecnologia ja permet que la publicitat s’adapti a qui la mira.



Un exemple? El “digital game”. Aquest sistema de reconeixement òptic permet seguir els moviments d’una persona i reproduir-los en un entorn digital que apareix en una gran pantalla. Podem personalitzar aquest entorn amb anuncis o, per exemple, aconseguir que la gent del carrer entri en una botiga si en finalitzar el joc se li ofreix un premi que hagi de recollir a l’establiment.

A més, un sistema de detecció per l’iris, permet comptar quantes persones han mirat aquestes pantalles, quant de temps i si són homes o dones, la qual cosa resulta molt útil si s’utilitza com a suport publicitari.

Així, per exemple, si vols promocionar un cotxe tens la possibilitat de que la pantalla parli de potència, si qui mira és un home, o de seguretat, si és una dona.

Innovacions n’hi ha de tot tipus: terres digitals en els quals amb el moviment del cos podem desviar un banc de peixos virtuals; aparadors interactius que es mouen en detectar la presència de la gent; fils musicals que canvien segons si plou o fa sol... Però, on són? Per què seguim veient sempre el mateix?